ACCEPTACIÓ
Tanco els ulls. Respiro. El sento. Escolto el seu batec. Noto com s'uneixen les nostres respiracions. L'escalfo de la seva pell. La seva olor. Em recorda a l'herba molla del camp. La meva mà camina pel seu pit. Noto com m'acaricia els cabells, mentre el vent els enreda més entre els seus dits. Desitjo que el temps passi lent. Obro els ulls i pujo el cap per mirar-lo. Em mira i em somriu. Recordo el que em va dir. De cop, sento com si dins el meu pit, alguna cosa m’exprimís el cor. Em fa mal. Parpellejo i una llàgrima cau. L'abraço aferrant-me al seu cos, com si m'aferres a un somni, una realitat difícil de aconseguir. Nego amb el cap i trenco a plorar desconsoladament. Ell em rodeja amb els braços i em diu que em calmi, que no pensi en el que passarà, que gaudeixi del temps, que passa molt ràpid sense poder-ho evitar. No puc deixar de plorar, el dolor que sento es massa gran per poder-lo reprimir. Em sap greu no poder parar. Ell, intenta evitar pensar en el que s'aproxima. Però inevitablement, una llàgrima. L’acaricia mentre cau per la galta. S'aixeca de sobte. No m'ho esperava. M'estreny contra el seu pit. Se que no ho podrà acceptar mai. Se que jo tampoc ho podré acceptar, plantar-li cara a la mort es dur.